Capítol 1006. En ple segle XIX, una dona, Ida Pfeiffer, es va convertir probablement en la més gran viatgera de l'època. Va recórrer mig món pel seu compte, amb recursos econòmics limitats i fent-se entendre pels pobles més remots a base de dibuixos i signes. En quinze anys, entre el 1842 i el 1857, va viatjar a Terra Santa, Islàndia i Madagascar i va fer dues voltes al món. En total, va recórrer 240 mil quilòmetres per aigua i 32 mil per terra, en tota mena de mitjans de transport i en les condicions més adverses. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Xavier Sistach, especialista en història natural antiga dels insectes, autor del llibre "Les aventures d'Ida Pfeiffer. Una gran viatgera i naturalista del segle XIX" i de la pàgina web xaviersistach.com, en la qual s'amplien les dades de la vida d'Ida Pfeiffer.

Capítol 1005. L'any 1947, cinc noruecs i un suec van emprendre una autèntica proesa, una aventura temerària que consistia a travessar l'oceà Pacífic des del Perú fins a la Polinèsia en una balsa de troncs. Per molt arriscada que pogués semblar, la travessia tenia un propòsit acadèmic: es tractava de demostrar una teoria arqueològica de l'explorador i estudiós Thor Heyerdahl segons la qual aquelles illes havien estat colonitzades des de l'Amèrica del Sud. La balsa que va fer possible completar els set mil quilòmetres de travessia i que també donava nom a l'expedició s'anomenava Kon-Tiki. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Jordi Canal-Soler, escriptor i fotògraf de viatges.

Capítol 1004. A partir de la segona meitat del segle XIX, des d'uns anys abans del Sexenni Democràtic, i ben bé fins a l'esclat de la Guerra Civil, un dels corrents socials i religiosos més importants arreu d'Europa va tenir a veure amb l'espiritisme i l'ocultisme. En el cas català, el seu desenvolupament va anar associat als processos de canvi representats pels nous moviments obrers i els partits polítics d'esquerra. L'espiritisme va ser un símptoma de modernitat, de revolució política i cultural, i de superació de les creences tradicionals, el més semblant a una religió laica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Gerard Horta, doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona i membre de l'Institut Català d'Antropologia; autor del llibre "Cos i revolució. L'espiritisme català o les paradoxes de la modernitat".

Capítol 1003. A inicis del segle XX, en coincidència amb els propòsits del Noucentisme, Barcelona va començar a fomentar el turisme des de les institucions per atraure els forasters i convidar-los que visitessin la ciutat. Va ser una opció política i també ideològica, lligada al desenvolupament urbanístic i econòmic d'una capital més cosmopolita, oberta a Europa. Al llarg de les primeres dècades del segle, van proliferar les iniciatives destinades a convertir Barcelona en un destí turístic de primer ordre. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Saida Palou, investigadora i professora associada de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona.

Capítol 1002. En l'antiguitat tardana, les termes públiques romanes van anar caient en desús. Algunes van ser reconvertides en habitatges o tallers, d'altres van servir com a pedrera dins de l'espai urbà, i encara n'hi va haver que van ser reaprofitades per a altres usos. Un dels casos més singulars de reaprofitament es troba a la basílica de Sant Miquel, a Barcelona. En algun moment del llarg trànsit de l'època romana a la medieval, part de les termes públiques es van reconvertir en una església. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Júlia Beltrán de Heredia, professora d'Arqueologia Cristiana de la Facultat Antoni Gaudí d'Història de l'Església, Arqueologia i Arts Cristianes, responsable de les Jornades de Basíliques Històriques de Barcelona.